La noia que escoltava música eterna

Treballo en una escola de música. No sóc “profe”, vull dir: no acostumo a ensenyar res. Podríem dir que la meva feina és bastant diferent. Des del meu lloc de treball sento diferents melodies, cadascuna amb la seva gràcia, el seu què. Hi ha sons per donar i per vendre; vaja, d’això es tracta, per això se’n diu escola de música.

Realment la meva feina oficial és una bastant coneguda; sóc  secretària. La tasca que faig és ben simple: endreçar carpetes, fer fotocòpies, administrar papers. Però el que més m’agrada és administrar els sons, sí, sí, heu llegit bé, sons.

Els escolto amb atenció. Llavors els enregistro en el meu cap i els jutjo: els classifico en una sèrie de “carpetes”, segons la categoria. És aquesta la meva verdadera feina, i té la seva corresponent màgia. Tothom pot posar el Canon de Pachelbel o la cinquena simfonia de Beethoven a l’ordinador o en un CD, però quanta gent pot presumir d’escoltar futurs artistes en procés de creació?

Quan arribo a casa, busco dins de les carpetes els sons que més m’han agradat o cridat l’atenció i els reprodueixo fins que me’n canso, i llavors poso la següent, i la següent...

La gràcia és tenir sempre una melodia al cap: poden ser des de les dobles cordes d’un chello al afinar  o quatre “las” d’un violí que comença a sonar fins a... Somewhere over the rainbow, de el Mago de Oz.

I mentre ho escolto, vaig fent feinetes: faig la bugada, em preparo el sopar, frego els plats...

Ahir vaig fer el meu gran descobriment:  La Primavera, de Vivaldi (dins de les quatre estacions).

La va produir el violí d’un noi que la porta practicant des de fa un temps i que ahir va arribar a la perfecció: els trinos quadrats, cap desafinació, en fi, perfecte.

Des que he arribat a casa no he parat d’escoltar-la: he mirat el correu, he escoltat les notícies, m’he endreçat l’habitació, he anat a comprar i m’he preparat el sopar, i tot amb Vivaldi de fons.

Crec que li hauré de demanar un concert privat....


Irene Ortega.
A la Núria, que l'ha inspirat.