(...)

Ella tenia llavis de pinzell, ell tenia llavis d'aquarel·la i en un encreument de dos carrers van coincidir. Allà, en aquell punt del temps i de l'espai, es van quedar mirant-se molt estona. De sobte, impulsats per un ímpetu pictòric, van acostar les cares i es van fer un petó. Al separar-se, tenien tots dos un somriure pintat als llavis.

(gente corriente de el periódico de Catalunya).