CRÒNIQUES D'UN FORAT NEGRE

I si us digués que sóc el buit? El no-res?                                                                                               Com pot una cosa ser el no res? A no ser…

A no ser  que aquesta cosa sigui jo. Sóc un buit, un buit qualsevol, perdut pel gran espai. Els grans buits em fan enveja. Aquests sí que són poderosos. Home, no és que jo us hagi de venir amb falsa modèstia, per què enganyar-nos: sóc  bastant grandet, bastant xocant. Però ells ho són molt  més.

Ells sempre són més: més grans, més poderosos, més negres, més xuclants, més novedosos, més...

Ja us he dit que em fan enveja... el que passa és que ells són massa altius, massa superiors. Egocèntrics. Això de que tothom els tingui por els puja massa els fums. 

Ells serien capaços de xuclar-me a mi, aquí on em veieu.

La part bona de ser mitjà és que no et creus superior, perquè, si bé xucles, en qualsevol moment pots ser xuclat. Com un buit pot xuclar un buit? No ho entenc  i, sincerament, no ho vull entendre.

I tampoc ajuda el fet de que aquelles coses amb una rodona a dalt, i quatre extremitats, sí home sí, aquelles que van en caixes enormes blanques, que surten del planeta blau i verd... Doncs tampoc ajuda que també els tinguin por, que també s’apartin de la seva trajectòria per deixar-los pas. Però, en el fons no m’estranya pas...

Ells són capaços de xuclar planetes sencers.

Irene Ortega.

Perdoneu que no ho pengés ahir, se'm va passar!