Chicago

 Això no és una història. Una de les persones que ha viatjat amb mi a Chicago farà un llibre explicant l'experiència del viatge, i ens ha demanat una opinió personal a cadascú. Us la passo, m'agradaria que la llegíssiu:

"Descriure la part turística d’aquest viatge no és massa difícil: pujar al pis no sé quants d’un gratacel altíssim, anar tot un dia amb creuer pel llac Michigan... Tot un munt de coses que, descrites amb bones paraules, són fàcils d’explicar. Però la Conxita ens ha demanat que escriguem la part més difícil, la part de les emocions: el com hem viscut el gospel i els sentiments que desperta.

Hi ha moltes frases que podrien fer intuir el que aquests dies ha viscut el nostre cor. Algú deia “Jo no sóc una persona creient i, tot i així, aquí he vist i he cregut en el vostre Déu”  ; una altra frase que vam sentir va ser “Aquesta setmana he descobert coses de mi mateixa que no coneixia...”. La pròpia directora ens va dir: “Jo pensava que portava 25 anys ensenyant gospel, i ara veig que hauré de tornar a començar de nou...”

Personalment, crec que durant aquests nou dies he après més música que en tota la meva vida, i no em refereixo a la teòrica. La música i els sentiments que desperta. Jo mai havia plorat d’alegria fins que vaig marxar a Chicago. La felicitat i les ganes de més música que desperten els cors de gospel, i en concret els Soul Children of Chicago, són inigualables.

Una de les coses que més em va agradar va ser la simpatia d’aquesta gent, i la honestedat. L’esperit d’integració i, per damunt de tot, les ganes de passar-ho bé. El primer dia que ens vam veure amb alguns d’ells va ser un dia que vam passar la tarda patinant, i només entrar ens van rebre amb abraçades, es van presentar i no van dubtar en agafar de la mà a qualsevol i treure’l a patinar.

A més a més, hem vist com procuraven fer-nos sentir a gust, i per damunt de tot, com ho passaven bé quan nosaltres érem a l’escenari, tot i que estiguem a anys llum d’acostar-nos al seu nivell. I és que ells ho viuen, ho gaudeixen, i , si cal, ho ploren; tot a l’escenari. 

Podria allargar-me extensions i extensions de fulls per intentar que entenguéssiu com hem viscut aquesta experiència tots nosaltres, però millor us ho resumeixo amb una gran frase de la nostra directora: “Per entendre el que hem sentit aquests dies, això s’ha de viure”.

Només deixo caure que la majoria dels cantants (per no dir tots) està disposat a treure d’on sigui diners per tornar a Chicago, perquè si una cosa tinc clara és que jo hi penso tornar.